Pot ser que els seus pares
diguessin que tenien una filla rara.
Que això era una loteria. I podia
ser que a ells no els hi hagués tocat el gran premi.
Pot ser que els seus companys la
etiquetessin com la nena freda i pà l·lida del racó. Que els nois no suportessin
la seva mirada, i per això l'evitessin.
Però segurament ella això ho
ignorava per complet. En aquells moments tan sols li entraven al cap l'olor de
fusta molla per la nit, olors de menjars que s'esfumaven per finestres i balcons,
cants bonics com d'ocells, o fins i tot
escoltava atenta les brusques tronades, pendent de que si aquell dia, agafaria
aquella rà fega d'energia, que sempre se li esmunyia entre pensaments i somnis.
Però en realitat, tot i aixà el que més adorava era buscar cà lides llums de els
fanals encesos pel vespre. Perseguir-ne una seguida de la següent, mentre
anaven deixant lluents petjades darrere seu.
Ella vivia
esposada als seus quatre sentits, i això li feia sentir que si, que ella era la
especial, el gran premi.
Sabia que la vida era magnifica, això ja ho havia
sentit abans, però per això no pensava deixar de viure-la.
